Ferran Freixa, Fotografia 1973-2013

Exposició serena, equilibrada, que ens mostra a un clàssic, Ferran Freixa. És la retrospectiva d’un concepte, el de la imatge com a obra d’art, fotografia = pintura.
Llegeixo el titular d’un publicació de fa uns anys “cierta atmosfera nostàlgica”, doncs sí, són imatges on el temps s’ha aturat, llocs que perduren i que l’absència de persones contribueixen a l’atemporalitat.
Espais buits, gust pel detall que es transforma en valor, imatge autònoma que per si sola no explica el conjunt. Això queda palès en les fotografies dels tallers d’artistes i en molts altres fragments arquitectònics.
Imatges molt depurades, perfecció d’enquadrament, simplificació d’elements, claredat del motiu, un llenguatge ple d’intangibles: llum com a guiatge, silencis, austeritat, infinits, natura inabastable, tot això es pot copsar a les series fars i cap de gata.
Un passat que s’esborra, el pas del temps, res perdura, les colònies tèxtils es desfan, s’obliden, i la natura les devora recuperant el seu territori. El fotògraf congelant uns instants no podrà aturar l’esdevenir, és un gest inútil però d’una bellesa exquisida.
Moltes de les imatges de Ferran Freixa contenen uns horitzons perfectament definits, posicionant, donant equilibri i serenitat a la mirada, al mateix temps que profunditat (fictícia però profunditat).
Ha estat un plaer passejar entre tanta bellesa.
(27 de novembre de 2013 a 25 de maig de 2014, Tecla Sala, L’Hospitalet de Ll.)